Salutacions

Escrit de la Junta de la Confraria

UN ANY JUBILAR A BELLPUIG

No hi ha dubte que la vila de Bellpuig és coneguda per l’estimació que els seus vilatans tenen a la Mare de Déu dels Dolors. Una devoció que possiblement passa més desapercebuda és la que els seus habitants han tingut des de segles a la imatge del Crist vinguda des de la població de Bormio, el nord d’Itàlia.

La tradició ens diu que pels volts dels anys 1620 la ciutat de Bormio va sofrir una cruel persecució dels calvinistes. Per tres vegades van intentar cremar la imatge del bonic Crist que la població venerava, però el foc va ser respectuós al seu Creador i es resistí a devorar la imatge.

Una filla de Bellpuig, Isabel de Casanoves, que era cambrera del Duc de Fèria, llavors governador de Milà, va intentar comprar la santa imatge. Els calvinistes li exigiren per a vendre-la tanta plata com el Crist pesés. Emparada pel Duc va acceptar la proposta i, posat a la balança, el Sant Crist va pesar solament trenta monedes, coincidint amb el mateix nombre de monedes que pagaren a Judes per trair el Mestre.

Abans d’arribar a Bellpuig, la imatge del Crist va estar un temps venerada al convent de les Jerònimes de Barcelona, on es diu que va fer tants miracles i la devoció va ser tal que no volien que marxés. Finalment, a canvi de quedar-se la corona d’espines al convent barceloní, el Crist va poder arribar a Bellpuig el 30 de maig de 1623, essent rebut a l’Oratori pels bellpugencs i comarcans. La tradició diu que aquella vesprada un nen cec del poble veí de Maldà recobrà la vista.

Enguany, doncs, fa 400 anys de la primera arribada del Crist a Bellpuig i, també, 70 anys del seu retorn després que –a causa de la seva destrucció durant la crema que tota l’església parroquial de Bellpuig va patir en la Guerra Civil– l’escultor Jaume Perelló l’esculpís novament a Bormio amb fusta dels Alps. En motiu d’aquests dos aniversaris el Papa Francesc ha concedit un Any Jubilar a Bellpuig des del diumenge 30 d’abril de 2023 fins el 30 de maig de l’any següent, el 2024.

Amb agraïment a l’Església per la gràcia del Jubileu, la Confraria del Crist de Bormio donarà a conèixer properament tot el conjunt d’actes religiosos, populars i culturals que s’ha estat preparant des de fa mesos: celebracions, concerts, conferències, exposicions…

El primer acte serà la Missa d’Inauguració de l’Any Jubilar que tindrà lloc el proper 30 d’abril a les 6 de la tarda a la parròquia de Sant Nicolau de Bellpuig i serà presidida pel bisbe de Solsona, Mons. Francesc Conesa i Ferrer. A continuació, hi haurà un piscolabis per a tots els assistents. Tothom hi és convidat!

La Junta de la Confraria del Crist de Bormio

Escrit del Bisbe Francesc

CONTEMPLAR LA CREU DE CRIST

La celebració del Jubileu del Crist de Bormio ofereix a tots els bellpugencs i als que s’acostin a rebre la indulgència que ha concedit el Papa Francesc, l’oportunitat de meditar en el misteri immens de la mort de Jesús a la creu i advertir què significa per a les nostres vides.

La mort de Jesús a la creu va ser un esdeveniment tràgic que va desconcertar completament els seus deixebles. No podien comprendre per què el Messies havia de patir i morir en aquell terrible instrument de suplici. Per això es preguntaven: «per què va morir Jesús? per què va haver de patir el Mestre?» La primera resposta va ser que va morir pels nostres pecats. Així apareix a les primeres confessions de fe. Sant Pau ho resumeix dient: Crist “fou entregat per perdonar-nos els pecats i ressuscitat per fer-nos justos” (Rom 4, 25).

Però els cristians seguien preguntant: «i, per què va morir pels nostres pecats?» I la resposta que va il·luminar la fe de l’Església va ser: «perquè ens estimava!» Sant Pau dirà: «Crist ens va estimar i s’entregà a si mateix per nosaltres» (Ef 5,2). En el diàleg que manté amb el fariseu Nicodem, Jesús li vol fer comprendre això: «Déu ha estimat tant el món que ha donat el seu Fill únic perquè no es perdi ningú dels qui creuen en ell, sinó que tinguin vida eterna» (Jn 3, 16).

Només hi ha una raó de la passió i la creu: l’amor de Déu, un amor que no és resposta al nostre amor, sinó que va per endavant, perquè ell sempre ens estima primer (cf. 1 Jn 4, 10). Per tant, Jesús va patir i va morir lliurement per amor, no per casualitat, ni per necessitat, ni per fosques forces o per altres raons de la història, sinó perquè ens estima.

L´amor de Déu a l´home és extraordinari. S’ha manifestat creant tot l’univers i el mateix ésser humà; s’ha mostrat cuidant el seu poble d’Israel al llarg de la seva història i fent aliança amb ell. I s’ha fet palès, sobretot, en Jesús de Natzaret, que no només parla de l’amor de Déu, sinó que Ell és el mateix amor de Déu fet carn. Durant tota la seva vida va manifestar l’amor del Pare als infants, als pobres, als marginats, als deixebles, als malalts, a les dones, als pecadors. I, finalment, va oferir la prova suprema d’aquest amor a la creu. Sant Joan Pau II deia que «la creu col·locada al Calvari emergeix de l’amor de Déu com a resposta a la injustícia de l’home; la creu neix de l’amor i es completa amb amor i és salvadora» (Dives in misericòrdia, 7).

Contemplant la creu de Crist podem intuir aquest amor que arriba a l’extrem. Per saber com ens estima Déu podem pensar en el patiment de Crist a la creu. No només el terrible patiment físic que suposa la creu, sinó sobretot el patiment espiritual, que el va portar a dir a Getsemaní «Sento a l’ànima una tristor de mort» (Mc 14, 34) i a suar sang. Els primers cristians no podien sinó repetir: «tant va estimar Déu el món!» A la creu cadascun de nosaltres hem estat estimats, perdonats, guarits. Per això, la creu és per a nosaltres font de salvació, com va ser l’estendard amb la serp per al poble d’Israel (cf. Nm 21,9). El Fill de l’home ha estat enlairat sobre la terra perquè tothom qui creu en Ell tingui la vida eterna.

Desitjo que durant tot aquest Any Jubilar, la contemplació de la bella imatge del Crist de Bormio us ajudi a descobrir tot l’amor que amaga el misteri de la creu, que arriba a les nostres vides i les transforma.

Mons. Francesc Conesa, bisbe de Solsona

Escrit de Mossèn Abel

LA GRÀCIA DE DÉU QUE SE’NS DONA

El fet que s’hagi concedit un Any Jubilar en honor al Crist de Bormio ha de portar una gran alegria a la comunitat parroquial de Bellpuig i a tothom que visiti i veneri el nostre estimat Crist. De fet, la mateixa paraula Jubileu significa –segons el verb llatí iubilare– alegria, goig i lloança.

És un any que l’Església ens regala i que cal que l’aprofitem. Aquell any de gràcia que Jesús mateix proclamava a la sinagoga de Natzaret quan va llegir un passatge del llibre d’Isaïes (61,1-2) ara el podrem viure més intensament a Bellpuig. Quina gràcia necessitem de Déu? Cadascú de nosaltres ens ho podríem preguntar per demanar-la amb fe cada vegada que preguem davant del Crist de Bormio.

Sens dubte, la gràcia més gran que l’Any Sant pot donar-nos és la indulgència plenària, que, segons la vigent Constitució Apostòlica Indulgentiarum doctrina, «és la remissió davant de Déu de la pena temporal a causa dels pecats, ja perdonats en referència a la culpa, que guanyen els fidels, convenientment disposats i en determinades condicions» (n .1).

El Decret que la Penitenciaria Apostòlica de la Santa Seu ha enviat a Bellpuig ens recorda les tres condicions per rebre la indulgència plenària: confessar-se sagramentalment, rebre la Comunió eucarística i pregar per les intencions del Sant Pare. També indica que «Els ancians, malalts i tots els qui per una causa greu no poden sortir de casa, també podran aconseguir plenament la Indulgència, si detesten de paraula tot pecat i tenen la intenció de complir, allà on sigui possible, les tres condicions habituals, si s’uneixen espiritualment a les celebracions tot oferint les seves oracions i dolors o contrarietats de la seva pròpia vida al Déu misericordiós».

Quan inicia un Any Jubilar s’obre la Porta Santa. Una porta reservada normalment per accedir-hi només durant l’Any Sant i que, abans d’inaugurar-lo i després de clausurar-lo, queda segellada. Amb humilitat nosaltres hem d’acceptar que la Porta Santa sigui l’única porta que té la nostra església parroquial de Sant Nicolau, la que travessem cada vegada que entrem al nostre estimat temple. Un signe que pot ajudar-nos a comprendre millor que la gràcia de Déu se’ns dóna majoritàriament, en allò ordinari del dia a dia, perquè Ell actua constantment enmig de la nostra vida quotidiana.

 Mn. Abel Trulls, rector de la parròquia de Bellpuig

Escrit de l’Alcalde de Bellpuig

Estiguem d’enhorabona!!

Es té notícia de l’arribada del Crist de Bormio a Bellpuig a partir d’una acta notarial del 1623 que ens descriu la seva arribada des d’Itàlia i que apareix transcrita al llibre Història de la Vila de Bellpuig d’Antoni Bach i Riu.

Y al entrar en el terme pararen un Altar en una alsina y allí acudí molta multitud de gent de esta vila y de l’Urgell, y obrà molts miracles. Acudiren les prosessons dels pobles vehins y la de Maldà. Y venint en ella un minyó siego en arribar va cridar al seu pare, jo veig el Sant Christu, y curà. Vingué la de Vallbona, la de Belianes, Vilanova, Fondarella, Preixana, Miralcamp i altres.

La mateixa obra ens narra com aquesta imatge fou tant prolífica en miracles que el mateix any 1623 ja s’havien associat a la confraria del Crist de Bormio gent de Bellpuig, Vilanova, els Eixaders, Preixana, Palau d’Anglesola, Mollerussa, Golmés, Ivars d’Urgell, Barbens, Castellnou de Seana, Sant Martí de Maldà, Maldà, Ciutadilla, Miralcamp, Fondarella, Vallbona i altres. I com durant la resta del segle XVII i el XVIII gent d’arreu de l’actual Urgell i Pla d’Urgell sol·licitaven la treta del Sant Crist en processó per demanar pluja o que eliminés plagues de llagostes que delmaven les collites.

El miracle és a la base de qualsevol manifestació de devoció popular cap a una imatge. Totes les cultures i civilitzacions humanes han estat convivint amb el fenomen del miracle al llarg de la Història, entenent els miracles com aquells esdeveniments de caràcter extraordinari que alteren la vida quotidiana experimentats pels humans de manera individual o col·lectiva independentment del seu reconeixement per part de l’Església. El miracle com a fet portentós i inesperat va lligat a la condició humana de qualsevol temps i cultura; així apareixen miracles relatats en civilitzacions cristianes, musulmanes, hinduistes i fins i tot en cultures antigues que no coneixien l’escriptura.

Al llarg dels segles la figura del Crist de Bormio ha estat present en l’imaginari col·lectiu de persones de Bellpuig i de les contrades veïnes i també ha estat testimoni i de vegades víctima dels avatars de la història. En aquesta figura s’hi encarnen fenòmens tant humans com la devoció religiosa, la recerca d’explicacions a allò sobrenatural, la creença en la seva capacitat per obrar miracles, o el mer valor cultural, històric o inclús folklòric de la imatge.

Enguany se celebren els 400 anys de l’arribada del Crist a Bellpuig, mai no sabrem si el minyó siego va curar per intercessió del Crist o si va fer que plogués o va foragitar plagues de llagostes. Però sí que sabem que ha estat present durant 4 centúries en l’imaginari col·lectiu de casa nostra de tantes maneres com persones hi han viscut.

Jordi Estiarte Berenguer, Alcalde de Bellpuig